Avui sabem que la nostra vida psíquica comença abans del naixement. Abans de néixer els éssers humans som capaços de percebre, sentir i reconèixer. El que s’experimenta durant l’embaràs i el part té un efecte determinant sobre el posterior desenvolupament físic i psíquic de la persona.

En néixer plorem per obtenir l’atenció de la mare i, d’aquesta manera, assegurar la nostra supervivència.  Sentir-nos mirats pel pare i la mare, tenir la seva cura i protecció, ens aportarà la seguretat i confiança suficient per explorar el món i relacionar-nos amb l’entorn de forma equilibrada.

A mesura que anem creixent, aprenem a fer-nos càrrec de nosaltres mateixos, tant físicament com emocionalment, i ho fem prenen com a model els cures que hem rebut en la infància. A partir d’aquestes primeres experiències anem creant i desenvolupant el nostre autoconcepte i la nostra capacitat d’autoregulació.   

Però, què succeeix quan el pare o la mare no estan suficientment presents pel nen? Què succeeix quan el cuidador, en repetides ocasions, no cobreix les seves necessitats? Què succeeix si el nen no pot calmar l’ansietat present en aquestes situacions?

En aquests casos el nen pot mostrar bàsicament, ben un empipament crònic i exigència constant cap als seus pares i cap a la societat; o tornar-se passiu i retret arribant fins i tot a l’aïllament social. En fer-se gran tindrà dificultats en regular el seu estat d’ànim i les seves respostes emocionals.

Ens creiem lliures, però vivim condicionats, entre altres coses, per la manera relacional apresa a la infància. Les situacions d’estrès actuen com a detonant, engegant-se de forma inconscient, comportaments apresos de petits que, si bé en el seu moment van resultar ser útils, en l’actualitat ens porten més d’un problema en diferents àrees de la nostra vida i  interfereixen en les nostres relacions personals.

La solució implica un canvi de mirada cap a nosaltres mateixos i també cap als referents de la infància. Abraçar com adults al nen que vam ser. Deixar de demanar fora el que solament nosaltres podem donar-nos. Alliberar   el dolor que va quedar congelat en el nen interior ferit.  

D’aquesta manera podrem permetre que aflori el nostre Jo autèntic, deixar enrere la pesada càrrega del passat, desenvolupar tot el nostre potencial i viure de forma més conscient, reprenent les regnes de la nostra pròpia vida.

 

“Cada vida és una obra d’art, creada amb tots els mitjans possibles” Pierre Janet 

 

 


Taller impartir per: CRISTINA DÍAZ PELLICER 

Llicenciada en Pedagogia. Postgrau Interuniversitari en Acolliment, Adopció i Postadopció. Màster Especialista en Sofrologia Caycediana. Formació en Constel·lacions Familiars. Terapeuta Gestalt. Màster Practitioner i Trainer en PNL. Formació en Intervenció i Teràpia Estratègica. Especialista en Intervenció Sistèmica amb familias, nens i adolescents. Coaching Wingwave. Formació en Pedagogia Sistèmica. Coordinadora de la Formació en Teràpia Humanista Integrada.